JORDI GASQUE
Vaig néixer a Valls l’any 1983. Abans de fer pa, pastava formigó, treballant d’encofrador al sector de la construcció. Però la crisi del 2007-2008 ho va capgirar tot, i em vaig veure obligat a començar de nou, a reinventar-me.
Així és com, fa quinze anys, la Ioli i jo vam decidir agafar el Forn de Nulles. Jo no venia de família de forners, però ara el pa forma part del nostre dia a dia. Els caps de setmana, la nostra filla Maria ens ajuda a l’obrador, on també hi col·laboren els pares, la germana, la sogra… Aquí tothom hi posa les mans, el cor i les ganes. Perquè fer pa no és només una feina: és la nostra manera de viure.
M’he format a l’Escola del Gremi de Forners de la Província de Barcelona i he anat aprenent dels millors: a Richemont (Suïssa), a l’Ecole Internationale de Boulangerie (França), amb Thomas Teffri-Chambelland; i a l’Akademie Deutsches Bäckerhandwerk (Alemanya), a Weinheim, entre d’altres.
Amb els anys, la feina ben feta m’ha ajudat a rebre algun reconeixement, com l’accèssit al Millor jove artesà alimentari innovador (2020) o el Premi a la Tradició i Innovació a la Cuina de la Calçotada (2024).
L'ORIGEN
La història del nou Forn de Nulles és una història de resiliència. De fer de la necessitat, virtut. De saber veure una llum —tènue, però clara— enmig d’un moment de foscor. I també, perquè no dir-ho, de ser al lloc adequat en el moment just.
L’any 2008 treballava com a encofrador al sector de la construcció quan va esclatar la crisi. Un terratrèmol econòmic que ho va fer trontollar tot, i que em va deixar sense feina d’un dia per l’altre. Tot es va tornar incert. Mirés on mirés, el futur feia costa amunt.
Llavors em va sorgir una oportunitat llunyana al Brasil. El país començava les obres per preparar-se pel Mundial de Futbol del 2014 i els Jocs Olímpics de Rio del 2016, i buscava mà d’obra qualificada. Vaig acceptar. Ja tenia els bitllets comprats i amb la Ioli, la meva dona, parlàvem de com faríem el reagrupament familiar amb la Maria, la nostra filla, que llavors no tenia ni un any.
Però un bon matí, esmorzant al Casal de Nulles, el Pere Cano —el forner del poble— em va dir que es jubilava. I, sense pensar-m’ho gaire, li vaig preguntar si em traspassaria el forn i si m’ensenyaria l’ofici. Pocs dies després, començava una nova aventura. I amb ella, una nova vida.
CREIXEMENT
Aquella trobada fortuïta va marcar un abans i un després. De la mà del Pere Cano vaig aprendre les primeres nocions d’un ofici que em va apassionar tant que volia aprendre més i més. Vaig llegir llibres, em vaig documentar i ben aviat em vaig apuntar a un curs amb en Manuel Cortés, que en aquell moment era director de l’Escola del Gremi de Forners de la Província de Barcelona i una autèntica eminència en el seu camp.
Amb ell vaig aprendre moltíssim, com també ho vaig fer amb altres forners amb una trajectòria més llarga i consolidada que la meva. Em van guiar, instruir, ajudar i acompanyar. Hi ha quatre o cinc forners que m’han acollit i m’han ajudat molt. L’Agustí Costa, del Forn Ca l’Agustí, de Cercs (Barcelona); el Josep Maria Monreal, del Forn 9, de Sitges; el Lluís Artés, del Forn de la Plaça, a Alella; o el Joan Montal, del Forn Camilo, de la Beguda Alta són alguns d’ells. Sempre disposats a ajudar. Parlem sovint encara i compartim experiències: “prova això, fes això altre, gasta aquesta farina…”.
De manera paral·lela vaig continuar formant-me amb cursos a França, Suïssa, Alemanya… Sempre que puc, aprofito l’ocasió per escapar-me uns dies amb l’objectiu de continuar aprenent. És essencial, per a aquest ofici, viure en constant evolució.
Una dècada després d’aquell primer dia al forn, vaig començar a sentir que les meves elaboracions tenien una personalitat pròpia. Com el pa de calçot, inspirat en la ceba dolça típica de Valls, que es cou a la flama i se serveix amb salsa de romesco. Va ser un dels primers emblemes del Forn de Nulles. Després vindrien els croissants de calçot (amb salsa o sense) i la coca de calçot, i més recentment, els panettone.